Deixeu-me compartir amb tots vosaltres uns dies de felicitat, i confesso que em sento una mica privilegiat. Mireu si no: He pogut compartir durant 10 mesos amb la tenaç Comissió de Pastorets de Capellades, que formada per onze persones hem anat creant el projecte engrescador que dissabte passat es va acabar.  

He conegut noves persones que tot just aquest any han començat a participar-hi. Ells m’han dit, i els seus ulls els delaten, el molt bé que s’ho han passat.

He tingut sensacions de respecte vers aquelles persones grans, algunes ben grans, que amb el seu exemple ens ensenyen a valorar les tradicions.

Entremig d’aquest batibull, el novembre 518 persones van assistir a l’estrena d’El petit príncep, començant així els actes de celebració del 40è aniversari que el Grup Teatral de Capellades commemorarem el proper 25 de febrer.

He pogut compartir amb vint-i-sis tècnics, -la tramoia-, moments buscant noves idees i   aportant solucions a cada plantejament. Potser el públic no els veu la cara, però les seves escenografies, decorats, pintures, il·luminacions, imatges i so, els distingeixen. Viure dins l’esquelet de l’escenari és un privilegi que només tenen uns quants i és una de les millors aventures viscudes.  

Des d’aquell 9 d’octubre, -dos dies després que naixés el Nen Jesús que m’estimo molt-, he pogut compartir amb nous actors com s’interpreta un paper, descobrint en cadascun d’ells tot allò tan valuós que porten dins i he pogut ajudar a vint-i-set antics i nous artistes de repartiment, a crear i fer-se seu el personatge, descobrint nous talents.

Pastors, dimonis, bruixes, àngels, amb quaranta-vuit personalitats pròpies que han configurat un equip molt nombrós que va fer petit l’escenari.

Quin privilegi i quina il·lusió trobar-me pel carrer amb nens i nenes que cridant-me pel meu nom, em fan sentir el seu nou amic descobert en aquest projecte pastoril. Veure com els xics es van fent grans i ja venen sols a assajar. Veure com hem sabut fer bon ús del whatsApp, que ens ha mantingut comunicats amb educació i sense acudits.  

Entre tantes vivències, he conviscut amb els neguits dels qui tan acuradament ens confeccionen, guarden o preparen el vestuari. Per a cada actor o actriu el més apropiat i si no el teníem, la disponibilitat immediata de fer-lo de nou. Quanta paciència i bon fer d’aquest equip.  

M’agrada recuperar any rere any aquestes vuit o deu persones que maquillant-nos fan que els nostres personatges siguin més creïbles i apropiats.

Una quinzena de joves de Dimonis de Capellades, han contribuït a fer més tenebrós el nostre potent infern.  

La facilitat amb què fotògrafs ens han cedit imatges nevades. Ningú ens prendrà els bons moments amb el “rapero” aparentment desmanegat, ensenyant-nos com s’havia de fer. La recerca d’imatges i filmacions que enguany han estat tan novedoses i agradables.

Fins i tot enguany la voluntat sense condicions, ha fet que tinguem textos nous corregits i actualitzats.

I si tot el públic s’endugué una impressió immediata, l’Estel d’enguany quedarà com a patrimoni per a la història capelladina, per mitjà de vídeos i especialment de fotografies. El nostre reporter particular amb ajudant, cada any ens fa el regal audiovisual que es va presentar dissabte durant el sopar de germanor i agraïment.

Tot plegat seria un batibull si no hi hagués hagut un control de sala. Quinze persones fent de taquillers, porters, acomodadors van resoldre amb molta paciència les exigències de 521 espectadors que ens van fer costat i que des de fa tres anys mantenen la nombrosa expectativa pel nostre espectacle.

Gràcies a patrocinadors com ara l’Ajuntament que per mitjà de l’àrea de Cultura ens ha donat suport , empreses com INAC, o Ametller Origen i altres que per mitjà d’utilleria han aportat el seu material.

Tinc la necessitat també de referir-me a totes les famílies que durant molts dies i moltes hores, pacientment ens han esperat a casa durant els assaigs i que amb tanta il·lusió ens han vingut a veure.

Acabo: Oi que enteneu per què em sento tan feliç i privilegiat? Si no n’hi hagués prou, doncs he pogut participar i dirigir dia a dia juntament amb un Equip amb majúscula, un Equip de Direcció de sis persones que han fet que tot estigui coordinat i a punt. Quin orgull formar part d’aquest equip.

La cirereta final: Les persones que dissabte passat ens van preparat el sopar de celebració, d’agraïment i germanor, on hi vam participar 150 comensals.

Clausurem els Pastorets 2017-2018 i em sembla que amb el permís de la magnífica Comissió, puc dir que novament quedem convocats i convocades per als Pastorets 2018-2019.

Hi ha molts motius per retrobar-nos. Alguns molt íntims i personals i altres ben col·lectius, de grup, d’amics i de poble.

Moltes felicitats a tots els protagonistes que han fet possible aquesta realitat: Els Pastorets de Capellades.

Com diem en acabar l’obra: El món és rodó, el món és gran, el món és de tots quan arriba Nadal.

Per a tots i totes, l’aplaudiment més gran.    

Pep Vallès i Sanmartí