Quinze persones han mort. Quinze vides a les que els ha caigut el teló sense voler-ho, sense desitjar-ho. Sense sentit. Aquest final no estava escrit, no és aquest, sense dubtar-ho, el que esperaven. En pocs segons, en instants, tot canvia. Nens, joves i adults; no importa. Els qui observem, els qui ho llegim, els qui ho veiem, afirmem el nostre rebuig. Ferms!

Les Rambles s’han omplert de flors, de llum, d’escalfor. Reconeixement a unes vides, curtes o llargues, però tallades sense raó. Les seves vides, les seves obres, no havien d’acabar en aquest moment. No era l’hora ni el dia. Els faltaven molts actes per escriure, moltes entrades i sortides! Molts aplaudiments, moltes alegries, segurament alguna tristesa viscuda. Tot això veient un públic, el seu, els del seu dia a dia, família, amics i companys de feina. Però s’ha acabat. L’autor del crim ha volgut acabar amb tot. Tristesa i dolor.

Malgrat la ràbia, el dolor i la tristesa, la serenor ens fa aixecar el teló de nou. Les Rambles tornen a estar plenes d’espectadors. Seguim escrivint històries. Seguim representant el nostre paper. No tenim por. La Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya no té por!