Tot el que estem vivint aquests dies per combatre el CoVid19, ens obliga a no celebrar avui 27 de març, els actes de celebració del Dia Mundial del Teatre que teniem previstos a Sitges.

Us afegim el manifest escrit pel company Jordi Almirall del grup de teatre Teiatre de Teià, al Maresme, per commemorar aquest dia tan important per a nosaltres, persones que estimem el teatre.  Us demanem el llegiu.

Des del confinament, des de les nostres cases, visca el teatre!

REFLEXIONS A L’ENTORN del TEATRE
Reivindicant l’esperit del “Teatre Independent”, també, pels grups amateurs.

Sempre que es tracta de determinar els orígens del teatre, s’assenyala indefectiblement Grècia com el seu bressol i els romans com els seus successors immediats. De fet, ben a prop, encara en guardem construccions a Tarragona, Sagunt i Alcúdia, on ens consta que s’hi representaven obres de teatre profanes, a càrrec d’actors, que tot i desconèixer si rebien compensació econòmica, sabem que estaven molt ben considerats i eren distingits i respectats a les ciutats on vivien, que és una altra manera d’estar professionalitzats. Però si bé aquesta professionalització ha estat imprescindible per millorar en tots els aspectes teatrals i universalitzar-los, cal remarcar la influència i la gran tasca que han desenvolupat els grups amateurs al llarg de la història.

Des dels seus orígens, el teatre representat per grups amateurs ha estat un mitjà per cobrir la necessitat de relació en col·lectius més o menys reduïts d’una comunitat. Practicar-lo, ha comportat cohesió, esbarjo i convivència durant un temps limitat amb la recompensa de la representació final i la “retribució” amb aplaudiments per part del públic, que, a més, sol formar part de la mateixa societat. A banda, durant aquest procés, els integrants del grup s’enriqueixen culturalment i els permet transmetre el que han aprés al públic i a la comunitat corresponent.

Aquesta disciplina a Catalunya, pel que sabem, es remunta als segles IX- X quan es representaven drames semi-litúrgics o misteris, que dramatitzaven la litúrgia de grans festivitats en l’anomenat teatre hagiogràfic. S’organitzava a partir de comunitats religioses, associacions parroquials o municipals o confraries gremials sota l’advocació dels sants, i es representaven en les esglésies. Avui dia, encara es pot veure anualment el “Misteri d’Elx”, al País Valencià, i a Catalunya, també es conserva la representació de “Pastorets” durant les festes nadalenques, així com la de la “Passió i Resurrecció de Crist” per Pasqua. Fou cap el segle XVIII-XIX que el teatre es va desvincular dels oficis divins i passà a representar-se en teatres construïts expressament, moltes vegades amb l’auspici de gremis laborals o societats civils com els Ateneus, tot afavorint la proliferació de grups amateurs arreu de Catalunya. Aquests han hagut de lluitar i persistir, contra l’escassedat de recursos i, malgrat tot, han estat capaços de contribuir a preservar la llengua quan se n’imposava una altra i, en definitiva, han mantingut viva la flama del teatre en benefici dels espectadors i de molts professionals que hi han trobat l’escola per emprendre el camí cap a un horitzó més professional.

Vet aquí, doncs, una mena de simbiosi en la qual conviuen a Catalunya el teatre representat per grups amateurs i el dels professionals. En aquest sentit, cal destacar que durant la dècada dels 70 del segle passat, van sorgir diferents grups amateurs de teatre amb nous components, alguns dels quals s’havien format a l’Institut del Teatre i que després, fins i tot, es van professionalitzar. Formaven part d’un moviment anomenat “teatre independent”, que naixia de la base popular amb l’objectiu de proposar una renovació formal i tècnica a través de la recerca teatral, plantejant nous reptes i disposant de total llibertat per a la creació dels seus espectacles. Eren responsables dels seus productes i de la seva projecció social. Els motivava la possibilitat de modificar el rol que el teatre tenia a la societat del moment i es plantejaven poder arribar a totes les comarques i pobles amb les seves propostes. Però malauradament, aquests grups van anar desapareixent de mica en mica, poc abans dels anys 90 i, de retruc, la recerca teatral se’n va ressentir.

El teatre professional, hores d’ara, i probablement per motius bàsicament econòmics, potser es veu abocat a apostar menys per la innovació. En canvi, els grups amateurs, que no en depenen tant i mantenen viu l‘entusiasme que els caracteritza des dels inicis, bo i aprofitant la seva capacitat logística, podrien contribuir, també, a recuperar i endegar un nou procés d’innovació i creació teatral. Però per això, haurien de ser capaços de provar nous llenguatges, utilitzar noves tecnologies, arriscar, transgredir si cal, desfermar la imaginació i, en definitiva, gosar. Naturalment, sense renunciar a continuar desenvolupant-lo com una activitat lúdica i desinteressada.

Els grups amateurs també haurien de ser capaços d’incorporar el concepte de projecció sociocultural i no només quedar-se amb l’autosatisfacció. Sabem que això no és fácil, ja que, en general, es prefereix representar obres d’èxit reconegut amb textos i formats tradicionals, divertits o convencionals, que mantenen el grup en la seva zona de confort i asseguren la resposta “popular”.

D’altra banda, el públic dels grups amateurs, que sol ser fidel i força incondicional, ja que habitualment forma part de la mateixa comunitat, també hauria de participar d’aquest procés d’innovació, alliberar-se de prejudicis i estar obert a noves propostes. Segur que aquest exercici revertiria en benefici del propi grup, dels espectadors i del teatre en general.

Llarga vida al teatre i sobretot a l’imprescindible públic!

Jordi Almirall
Grup TEIATRE de Teià (El Maresme)